Moving time  један сат 40 минуте

Вријеме  један сат 58 минуте

Број тачака  1419

Uploaded 28.02.2019.

Recorded фебруар 2019

-
-
130 m
46 m
0
2,1
4,1
8,25 km

Погледана 60 пут(a), скинута са сервера 0 пут(a)

близу  Barri de Can Serra, Catalunya (España)

L’objectiu d’aquesta ruta era caminar per la coneguda com a Ruta Històrica d’Esplugues de Llobregat. Es una ruta curteta pel que he optat per afagir-hi tot un seguit de masies, cases i altres elements que estàn fora de la ruta esmentada però que també tenen interès. Fent això surt una caminadeta d’uns 8 km. que no presenta desnivell. M’he plantejat fer-la circular, començant i acabant a l’estaciö de metro de Can Vidalet però al final he optat per fer-la lineal i arribar fins a l’estació de la L3 de metro de la Zona Universitària. Amb això tinc dos punts que em permeten una molt bona conexió amb BCN.

De la ruta destacaria el curt però molt agradable tram que va per les proximitats de l’Esglèsia de . Es un racó que et transporta al que havia de ser aquesta vi-la fa un segle. Es la segona vegada que hi passo en tres dies i he gaudit tant o més aquesta segona visita que la primera. Es uma zona que recomano a la gent que té interés en fer rutes d’aquesta mena.
El que segueix ha estat copiat de la Wikipèdia.org L'aqüeducte sobre el torrent d'en Farré és una obra del segle XIX entre el municipi d'Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat) i l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès). Travessa el torrent d'en Farré, al costat de la Ronda de Dalt. Ambdós municipis el consideren bé cultural d'interès local. En el cas de l'Hospitalet, s'inclou en la protecció la bòbila de Can Nyac, que està al costat. És molt similar a l'aqüeducte sobre el torrent de Can Clota, molt proper a aquest. Aquesta construcció està dedicada a conduir l'aigua, guanyant un fort desnivell del terreny. És d'obra vista, de maçoneria i maó, format per vuit arcs de mig punt rebaixats, sent els centrals de majors dimensions que la resta; estan suportats per pilars lleugerament atalussats.L'estructura és de pedra amb els angles reforçats. Està situat per damunt d'un canal d'aigua i del torrent cobert que serveix per als petits horts que hi ha a les terrasses del barranc. En concret, va ser construït per recollir les aigües de la muntanya de Sant Pere Màrtir, al nord. Actualment està en desús i ha quedat pràcticament aïllat en construir les Rondes.
Segons poblesdecatalunya.cat es tracta d’una masia del segle XVIII
El que segueix es informació copiada de : esplugues.cat Situació: Aquest parc uneix el barri de Can Vidalet i el barri de Can Clota. S’hi pot accedir per diferents carrers però els més pròxims són el carrer Lleialtat i l’avinguda Ciutat de L’Hospitalet. Superfície 40.000 m2. Com és el parc: És un parc format per dos eixos. El principal va d’un barri a l’altre i està emmarcat per una gran il·luminació tant aèria com subterrània en el parterre de gespa. A l’extrem del carrer Lleialtat es troba Atrium libertatis, una escultura d’acer corten de l’autor Alberto de Udaeta.
El que segueix ha estat copiat de Wikipèdia.org El Parc de Can Vidalet està situat al terme municipal d'Esplugues de Llobregat. L'indret on es troba el parc, a la part baixa d'Esplugues, molt a prop del límit amb l'Hospitalet, havia estat, fins als anys 50, una zona de terres fèrtils dedicades principalment a conreus de secà. El procés d'industrialització, amb la consegüent arribada de població immigrada, va comportar una radical transformació del paisatge. Avi, la massa verda del parc de Can Vidalet és una illa que ressalta extraordinàriament entre la densa trama urbana i els importants eixos viaris que l'envolten (la carretera N-340, la Ronda de Dalt i l'autopista A-2), i constitueix una aportació imprescindible de qualitat ambiental i paisatgística Actualment, Can Vidalet és un dels jardins històrics més emblemàtics de la xarxa de parcs metropolitans i l'espai verd urbà més important d’Esplugues de Llobregat. A més de l'atractiu, que comparteix amb qualsevol altre parc, de ser un indret per al repòs al lleure i l'apropament a la natura, n'ofereix un de suplementari ben particular: la possibilitat de poder gaudir i aprendre dels valuosos elements antics que guarda gelosament (el palauet, el llac, l'estany, el safareig, la vegetació, etc.) i de la seva característica d'organització de l'espai. Aquesta tipologia de jardí combinava dissenys geomètrics, prop de les cases, amb altre vegetacions quasi espontània sobre un relleu creat artificialment que pretenia imitar el paisatge natural. L'aigua era un element fonamental, distribuïda fins als últims racons per una xarxa de petits canals. Cascades i sortidors aportaven el so al conjunt visual.
A quarta fotografia el descriu
El que segueix ha estat copiat de poblesdecatalunya.cat Important casal d'origen medieval, probablement del segle XIV, tot i que l'actual edificació, llevat de l'antiga torre, deu ser del segle XVIII. Se sap que a durant ell segle XV va ser propietat de Simó Canyet i que el 1734 va ser adquirit per Jaume Clota, passant poc després a mans del baró de Vilagayà, els successors del qual encara en mantenen la propietat. L'edifici té planta quadrada, amb coberta a quatre vessants, amb planta baixa i dos pisos, i una remarcable torre -renaixentista- coronada amb una galeria oberta d'arcs de mig punt. També compta amb una capella del segle XVII, amb portal renaixentista també. Del gran jardí cal destacar-ne una bassa voltada de galeries d'arcs de mig punt, a mode de claustre. Vilagayà és una nissaga provinent de la noblesa gironina vinculada ja antigament amb els Delàs. Aquests hostatgen a la torrassa una important biblioteca i una societat d'amics de Casanova, l'aventurer venecià, potser d'origen barceloní.
Fotografia presa des del Pont del Barranc. La descripció que segueix es de poblesdecatalunya.cat, : Edifici residencial del 1934 dins un estil encara noucentista. De la seva equilibrada façana en destaca el cos central, amb un acabat que imita els carreus i coronat amb un frontó trapezoïdal amb esgrafiats geomètrics al seu interior. Sota el ràfec i envoltant tot l'edifici hi ha un fris decoratiu amb esgrafiats. Les obertures són d'arc rebaixat, les del pis superior tancades amb balustres, igual que la galeria porxada.
El que segueix ha estat copiat de la Wikipèdia.org La Casa de la Vila o Ajuntament d'Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat) és un edifici protegit com a bé cultural d'interès local. Edificat a manera de masia, era l'antic Hostal Picalquers.
Elque segueix ha estat copiat de: poblesdecatalunya.cat Voltades d'un jardí actualment públic, són dues cases molt semblants fetes construir el 1931 pels senyors Miquel Pons i Jaume Termes, socis d'una fàbrica de làmpares de l'Hospitalet. S'ha perdut la tercera, la casa Galceran o Vil·la Maria. Les que resten duien el nom de Vil·la Pepita i Vil·la Rosa. Consten de planta baixa, pis i torre quadrada. Les façanes es caracteritzen pel contrast entre el blanc dels murs i el vermell de les cantoneres i bandes decoratives, de maó vist. A un cantó de la plaça hi ha un petit templet de pedra que imita un claustre romànic. Modernament s'hi ha instal·lat una font-brollador, obra de l'escultor Xavier Corberó.
El que segueix ha estat copiat de : poblesdecatalunya.cat Masia de l'any 1808, segons figura inscrit a la llinda del portal. A partir de 1888 va ser adaptat com a celler per la família Brillas. A principis del segle XX la façana va ser reformada en un estil barreja de modernisme i historicisme, amb un coronament mixtilini d'inspiració barroca. Des del 1973 és propietat municipal i actualment està destinada a casal de cultura. Aquell mateix any es va construir al seu costat un edifici prismàtic, de línies rectes, que no harmonitza gens amb l'obra antiga. Al jardí hi ha una escultura de Montserrat Sastre titulada Dona Guitarra, una obra de l'any 1986 feta en bronze, sobre un pedestal de granit.
El que segueix ha estat copiat de: poblesdecatalunya.cat La casa senyorial de Can Tintorer* va ser encarregada pel qui fou alcalde d'Esplugues, Joan Tinturé Campreciós, l'any 1898. És un edifici d'estil historicista, amb molts elements d'inspiració neoclàssica, com els frontons circulars, les pilastres amb capitell, les gerros sobre la balustrada, etc. Consta de planta i pis i s'estructura en tres cossos, els dos laterals sobresortint del pla de façana. Damunt d'un dels cossos laterals hi ha una torre oberta sobre pilars, coberta a quatre vessants. És propietat municipal des de 1977 i des del 2003 és la seu d'un museu dedicat a la rajola
El que segueix ha estat copiat de : Wikipedia.org Las primeras referencias de la fábrica de ladrillos, son de 1858, si bien tuvo una actividad inestable debido a discrepancias entre sus socios fundadores, Joan Terrada y Jaume Gelbert. Cerrada y reabierta en varias ocasiones, fue alrededor de 1870-1875 cuando pasó a ser gestionada por la familia Pujol. Jaume Pujol i Baucis,[nota 1]​ emprendió la dirección de la fábrica el año 1874. En 1876 se hace propietario del 100% y sigue dirigiéndola hasta su muerte en 1892, con la ayuda de su hijo Pau Pujol y Vila. Jaume Pujol i Bausis fue claramente el impulsor del negocio y, muy especialmente, el innovador que recondujo la actividad hacia la cerámica que tenía una fuerte demanda con los cambios de moda hacia el modernismo catalán. La introducción del vapor en 1886, la recuperación de la técnica del dorado, la constante labor de experimentación con nuevos materiales hizo que los máximos exponentes de la arquitectura de finales de siglo confiasen sus pedidos a la fábrica.[1]​( En este período la fábrica es conocida como «la rajoleta» (la baldosita), nombre que Jaume Pujol había asignado a las piezas de 13 x 13 cm, mientras que las piezas de 20 x 20 cm las llamaba «taulells» (mostradores). Posteriormente, en 1891 Pau Pujol i Vila se encargó de la empresa, que desde entonces tomó el nombre de "Hijo de Jaume Pujol i Bausis". Fue esta una época de esplendor, en pleno triunfo del modernismo. La fábrica experimentó un fuerte crecimiento, lo que hizo incrementar la capacidad de producción con nuevos hornos que permitían una más amplia diversidad de modelos y rápida producción.
El que segueix ha estat copiat de: turisme.elbaixllobregat.cat El Monasterio de Santa Maria de Montsió es actualmente la sede de la Comunidad de Monjas Dominicas de clausura Dominiques. La congregación fue fundada en 1347 y, después de varios traslados, se instaló en la sede actual en 1948. La fundación de este monasterio se inició gracias a la voluntad de María de Aragón, hija de Jaime II el Justo, que se quedó viuda a los veinte años y entró en el monasterio de Sigena. Más adelante contactó con la orden de los predicadores y consiguió la licencia para fundar una casa de monjas dominicas en Barcelona. En 1936 dejaron el monasterio de Barcelona y compraron una finca en Esplugues con una torre modernista que había sido reformada en 1915 por Lluís Domènech i Montaner. La finca contaba con un huerto, un bosque y una mina de agua. En 1948 trasladaron el claustro gótico piedra a piedra desde Barcelona en Esplugues, edificando una nueva iglesia. En el monasterio se encuentran reliquias conmemorativas de la famosa victoria de la batalla de Lepanto (1571): una pintura de la Virgen con el Niño Jesús (de la segunda mitad del siglo XVI), una flámula del poste de la galera del Gran Turco y cuatro estandartes. En la fachada visible desde el claustro destaca el añadido de una tribuna con arcos apuntados de ladrillo y azulejos de cerámica. En la otra fachada, visible desde la calle de la iglesia, destacan las aberturas de formas diversas repartidas por todo el muro y una galería donde el juego del ladrillo traduce artísticamente su estructura.
El que segueix ha estat copiat de: poblesdecatalunya.cat L'antiga masia coneguda al segle XVI com a Mas Colomer i reformada en estil modernista cap als volts de 1900, va ser adquirida l'any 1947 per les monges de Santa Maria e Montsió, les quals la van reformar i ampliar, i hi van fer instal·lar poc després el claustre gòtic del seu antic convent. També es va construir una església de nova planta. La masia havia estat propietat de Josep Pujol Colom, el qual va encarregar la reforma de la casa a l'arquitecte modernista Antoni Gallissà, que va realitzar-la els anys 1902-1903 inspirant-se en elements del gòtic civil català. Les obres dels anys cinquanta, i especialment les dutes a terme entre els setanta i els vuitanta, van mutilar i alterar lamentablement l'obra original. La façana principal, força transformada, només pot veure's des de l'interior del convent i d'ella en destaca la gran tribuna de maó vist, a base d'arcs ogivals, sobre la porta medieval adovellada. S'ha perdut la torre emmerletada que donava al conjunt la seva sumptuositat. La façana del carrer de l'Església, que utilitza també el maó vist al voltant de les obertures, totes elles de geometria diversa, manté alguns trams originals.
El que segueix ha estat copiat de: poblesdecatalunya.cat El seu origen es remunta segurament al segle XIV, havent sofert diverses modificacions al llarg dels segles, la més important el 1642. Se sap que al segle XVI era propietat de Pau Ramoneda i al segle XVIII se la considera la casa més rica del poble. Durant el segle XX ha estat propietat de la família Calvet, dels Tarragona i dels Vilallonga. És un gran casal amb planta baixa, pis i golfes. La coberta és a dues aigües, si bé els cossos laterals tenen el carener perpendicular a la façana i el cos central el té paral·lel. La porta és adovellada i les finestres conserven les llindes i brancals de pedra.
Sobre Can Cortada veure descripció a la fotografia adjunta i sobre l’esglèsia llegir el que segueix que he copiat de : poblesdecatalunya.cat . Des del 1059 està documentada l'existència d'una església en aquest lloc. Se sap que el 1103 va ser consagrada com a parròquia, tot i depenent de Sant Pere de les Puelles, de Barcelona. Aquest temple, reformat i ampliat l'any 1503, va arribar fins al 1844, quan es va decidir que calia ampliar-lo i, a tal efecte, es va adquirir una casa adjacent, amb els seus horts. Les obres, que comprenien una nova façana, amb el seu campanar, el baptisteri i dues capelles laterals per banda, van durar fins l'any 1864, supervisades per l'arquitecte Josep Simó Fontcuberta. Té una sola nau, amb capelles laterals entre els contraforts i un campanar de torre quadrada. L'any 1925 es va tornar a ampliar amb la construcció de la capella del Santíssim, en un solar cedit pel propietari de Can Pi. L'església va ser cremada l'any 1936 i això va suposar la pèrdua del retaule neoclàssic de l'altar major, Acabada la Guerra s'inicià la reconstrucció, dirigida per l'arquitecte municipal Climent Maynés. Les actuals pintures murals van ser realitzades per Joan Torras i Viver (1956
Elue segueix ha estat copiat de : poblesdecatalunya.cat. Masia documentada des del 1516, quan era propietat d'Antoni Guasch. Un segle després pertanyia a Pau Pi, família de la qual ha pres el nom. És un mas de tipus basilical, el qual va ser ampliat al segle XVIII amb un cos adossat a la part del darrera. A una de les finestres d'aquest cos hi ha inscrita la data de 1728, ( veure foto 1),quan era propietat de Josep Planas i Magdalena Pi. La masia original consta de tres crugies, amb el cos central més elevat i obert amb una galeria d'arcs de mig punt. Les teulades són a dues aigües. Amb les reformes del segles XVIII es va allargar lateralment per adossar-hi un celler. La façana havia estat decorada amb esgrafiats.
Em sembla el racò més autèntic de la caminada. Es un luxe que un municipi tant urbanitzat com Esplugues, conserviun carrer com aquest. Els waypoints que segueixen intenten mostrar com es aquest carrer
El que segueix ha estat copiat de poblesdecatalunya.cat : Edifici residencial del 1934 dins un estil encara noucentista. De la seva equilibrada façana en destaca el cos central, amb un acabat que imita els carreus i coronat amb un frontó trapezoïdal amb esgrafiats geomètrics al seu interior. Sota el ràfec i envoltant tot l'edifici hi ha un fris decoratiu amb esgrafiats. Les obertures són d'arc rebaixat, les del pis superior tancades amb balustres, igual que la galeria porxada.
El que segueix ha estat copiat de poblesdecatalunya.cat: Situada dins la finca coneguda com les Torres del comte de Montseny. És un edifici de planta baixa i pis amb torre-mirador i coberta a quatre aigües amb ràfec filigranat. L'acabat és de maó vist vermell amb la part central i les cantonades accentuades amb ciment a mode de carreus. Els elements decoratius són de tipus neoclàssic, com el frontó que corona la balconada o les columnes i pilastres amb capitells de tipus corinti.
No he pogut esbrinar de quines cases es tracta
Sortint d’Esplugues cap a Barcelona hi ha aquest restaurant amb una estètica que té una bona semblança amb tot el que he pogut veure en aquesta ruta.
Ja a la Diagonal de Barcelona hi ha aquest roserar que dintre de poques setmanes ja estarà en la seva plenitud amb roses de tota els colors

Коментари

    You can or this trail