Moving time  3 сата 37 минуте

Вријеме  6 сата 38 минуте

Број тачака 2797

Uploaded 06.08.2019.

Recorded август 2019

-
-
401 m
86 m
0
4,1
8,2
16,36 km

Погледана 63 пут(a), скинута са сервера 1 пут(a)

близу Esparreguera, Catalunya (España)

Esparreguera és una vila i municipi a la comarca del Baix Llobregat i de la subcomarca del Montserratí. Al municipi hi podem trobar el segon campanar més alt de Catalunya de l'època renaixentista, situat a l'església de Santa Eulàlia.

El municipi d'Esparreguera està situat al sector septentrional de la comarca del Baix Llobregat, comprèn la major part del territori a la dreta del Llobregat, des del congost del Cairat, prop de la resclosa, pel torrent de la Salut, a tramuntana, fins a la riera de Magarola.

Limita al nord amb el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat i de fet, la serra de Rubió forma part de l'Entorn de Protecció d'aquest espai.

El seu territori s'estén entre el congost del Cairat (riu Llobregat) i el torrent de la Salut al nord, i limita amb Olesa de Montserrat per l'est la qual la separa el riu Llobregat, amb Abrera pel sud, amb Hostalets de Pierola (Anoia) a l'oest, Monistrol de Montserrat (Bages) i Vacarisses (Vallès Occidental) al nord-est, i Collbató al nord i és propera al Massís de Montserrat pel sud i a l'oest pel riu Llobregat.
Esparreguera, història d'una vila Esparreguera limita al nord-est, amb Vacarisses (Vallès Occidental); al nord-oest, amb Monistrol de Montserrat (Bages); a l'oest, amb Collbató (Baix Llobregat); al sud-oest, amb Hostalets de Pierola (l'Anoia); al sud, amb Abrera (Baix Llobregat) i a l'est, amb Olesa de Montserrat (Baix Llobregat), amb una població aproximada de 21.856 habitants (2012). El territori que ocupa el nostre terme presenta indicis que havia estat habitat per homes i dones prehistòrics, a la zona dels congosts entre Monistrol de Montserrat i Martorell, a la vall del Llobregat. En concret, destaquen les troballes prehistòriques a la cova de Can Paloma. El nucli originari d'Esparreguera es va ubicar a Santa Maria del Puig. Actualment s'han trobat en unes excavacions que s'han practicat a la capella i al seu voltant, indicis de l'antiga capella preromànica. El castell d'Esparreguera estava situat també sobre el turó del Puig, per tal de vigilar les incursions dels sarraïns de la banda del Penedès. Deuria ser aixecat igual que el de les Espases a partir del 878, ja que la seva situació visual té sentit en temps de frontera, quan el territori era la marca extrema del comtat de Barcelona, al límit mateix amb el d'Osona, en mans del comte Guifré. Un dels documents més antics on podem trobar el nom de la nostra vila data de l'any 985. És un pergamí que es va trobar a l'Arxiu Capitular de Vic. El marc de la història se centra quan el comte Borrell II va haver d'abandonar Barcelona davant l'atac de les tropes sarraïnes comandades pel general Al Mansur Bi-Llah Victoriós per Alà i es refugià a les muntanyes de Manresa. El comte va fer una crida als homes d'armes de la zona, entre els quals hi anà Guillem d'Esparreguera, de l'estirp dels Gurb-Queralt. Aquest colpit per la captura de la seva muller Emma, quan Al-Mansur es retirava després del seu assalt a la ciutat de Barcelona, fa testament on deixa les seves terres a la Seu de Vic. El comte Borrell va recobrar les terres fins als voltants de Lleida. Durant el senyoriu de Pere Sacosta va començar a edificar-se el poble al conegut Pla, i es varen aixecar petites cases. Al 1316 va sol·licitar la construcció d'una capella dedicada a Santa Eulàlia. La construcció de l'actual església s'inicià l'any 1587, a causa que l'anterior s'havia quedat petita. Va ser beneïda l'any 1612, sense estar acabada del tot. El campanar, de més de 60 metres d'alçària va ser acabat després de l'any 1636. A l'any 1351 es va esdevenir un fet històric remarcable quan el Prior Abat de Montserrat, Jaume de Vivers, va comprar a Ramon de Tous els "Castells d'Esparreguera i de les Espases amb tots els pasturatges, boscos, drets, possessions amb les cases i vassalls dels dos Castells". Jaume de Vivers volia, en aquella època, adquirir tots els castells i viles que hi havia a la rodalia de la muntanya de Montserrat per facilitar-ne el conreu i l'administració. Els priors de Montserrat van ser senyors d'Esparreguera fins l'any 1835, any de la desamortització de Mendizábal. Pel que fa a l'evolució del creixement demogràfic de la vila, al 1369 Esparreguera estava composta per 51 focs. Al segle XV va patir un gran creixement a causa del gran impuls i desenvolupament de la indústria llanera. Així, al començament del segle XVI la població era de, com a mínim, 1500 habitants i al segle XVII la vila estava formada per 450 cases. El segle XVII és l'època dels bandolers i Esparreguera també va formar part d'aquest fenomen social. La vila es va inscriure en el pacte de la "Unió de la Vegueria del Bages contra els malfactors", per fer front a aquest col·lectiu. Dins d'aquest concepte s'hi incloïen els bandolers, lladres, saltejadors de camins, assassins, fabricadors, igualadors de moneda d'or i de plata, vagabunds, llistaires, els que duien armes prohibides... Aquest pacte es va signar entre els diferents pobles del voltant. Una figura local de l'època fou el dominic missioner a les Illes Filipines, el beat Domènec Castellet, el qual fou pres i mort a la foguera a la localitat de Nagasaki el 1628. Un fet històric molt important a la vila fou l'epidèmia de Pesta Negra que va patir al 1652, com a conseqüència dels anys de guerra viscuts amb anterioritat. L'any 1650 s'observaren els primers casos a Catalunya. L'epidèmia a la nostra vila es cobrà més de 100 morts i durà un mes aproximadament. Un període a recordar és el comprès entre el 1670 i el 1680, quan es va construir el retaule major de l'església de Santa Eulàlia i es va fer l'acabament del campanar, amb la balustrada i el llanternó de pedra. L'autor del projecte del retaule major fou Joan Grau, escultor de Manresa, i també hi intervingueren el seu fill Francesc Grau, l'escultor barceloní Domingo Rovira, el mestre de cases Pau Ginestar. La Guerra de Successió va provocar la paralització de la indústria i l'abandonament del treball agrícola. Durant aquesta època els guerrillers d'Amill sovint es van aturar a la vila i van causar trasbals entre els vilatans. Al començament del mes de maig de 1714 va tenir lloc a la nostra vila una batalla important, va haver-hi més de 300 morts. També hem de destacar un personatge esparreguerí important, Baltasar Civil, que va participar en la Junta de Braços de 1713. Durant la segona meitat del segle XVIII la guerra va deixar pas a la pau i la indústria llanera va tornar a reprendre la seva activitat, de manera que Esparreguera va esdevenir un dels principals centres de producció manufacturera. Una de les guerres que va tenir molt impacte sobre Esparreguera va ser la guerra contra França. Uns 800 francesos van sortir de Barcelona el dia 13 de juny de 1808 i, al seu pas per Martorell i Esparreguera, les varen saquejar. Des del 21 de desembre del 1808, data en la qual la divisió enemiga de Chabran es va apoderar de Martorell amb l'intent d'avançar cap a Igualada, fins al dia 20 de gener del 1809, en què l'enemic es va retirar de la comarca, Esparreguera es va trobar envaïda pels francesos. Bona part dels esparreguerins van abandonar les seves cases i van buscar refugi a les muntanyes del voltant; mentre que els que van romandre al poble, van ser insultats, a alguns els van robar les cases i fins i tot alguns d'ells foren assassinats. Aquests anys d'ocupació enemiga van provocar la pèrdua total de la indústria llanera, l'abandonament de les terres de conreu i el menjar escassejava a la contrada. Durant el segle XIX va tornar a haver-hi un impuls en la indústria, a través de la conversió de l'antic molí de Can Broquetes en una fàbrica de filats i teixits de cotó (1846). Tot i així , a causa dels disturbis previs a la revolució de 1868, les fàbriques van tancar i van generar l'emigració d'obrers i el tancament definitiu d'algunes fàbriques de filats i teixits de cotó i llana al nucli urbà i a les costes de la Gorgonçana. Aquesta nova fàbrica va ser fundada per Miquel Puig i Catasús. Serà el seu fill Josep Puig i Llagostera, el qual continuarà l'obra i projectarà el desenvolupament d'una colònia industrial. Serà el seu administrador Antoni Sedó i Pàmies, qui culminarà el procés de creixement i formació de la colònia que portarà el seu nom, qui desenvoluparà tot el procés de producció tèxtil i qui especialitzarà l'empresa en la fabricació de teixits de pana. Aquesta indústria collirà una gran quantitat de treballadors esparreguerins i gent vinguda d'altres llocs. Arribarà a assolir més de 2000 treballadors. La fàbrica aprofitava l'aigua del Llobregat gràcies a la presa del Cairat. A causa de la crisi econòmica dels anys 1980 tancarà les seves portes l'any 1981. Una altra fàbrica important de l'època era la Fàbrica de pells de Josep Anglada, situada a la costa de la Gorgonçana. En aquesta zona, el Pas de la Barca era l'únic mitjà de comunicació entre Esparreguera i Olesa de Montserrat abans de la construcció del pont que uneix les dues viles l'any 1915. El primer sistema de distribució d'aigua corrent a la nostra vila va ser inaugurat l'any 1864, gràcies a Cristòfol Vidal. Aquest sistema va suposar una gran millora per a la nostra vila. A partir d'aquell moment cada casa disposava d'aigua corrent, no s'havia d'anar a buscar-la als pous i fonts de la vila. Les dones podien deixar d'anar a rentar als safareigs públics. L'escreix d'aigua de la nostra vila va fer que també es desenvolupés una indústria molt important de terrissa, gràcies a la qualitat de la terra. L'any 1983 encara hi havia 11 forns en funcionament. També s'ha de destacar el Balneari de la Puda, que tenia unes aigües sulfuroses (cinc fonts d'aigües sulfur de sodi entre 25 i 35ºC) que ajudaven a curar qualsevol tipus d'infeccions tant respiratòries com dermatològiques. Al llarg del segle XIX i part del segle XX va tenir molta anomenada, fou visitat per personatges il·lustres, com per exemple la reina Isabel II. Tancà les seves portes definitivament amb la riuada de l'any 1971, que se'n va endur la Palanca i va inundar l'edifici del balneari. La Guerra Civil espanyola també va tenir les seves conseqüències sobre la vila. Un fet que va marcar l'època fou l'incendi, al final de juliol de 1936 de l'església parroquial de Santa Eulàlia, amb la desaparició de l'orgue d'estil renaixentista construït al segle XVII i restaurat a l'any 1933, que es considerava un dels millors de Catalunya. També es van cremar diferents retaules, van llançar les campanes daltabaix del campanar per fondre-les i fer-ne material de guerra... Molts joves van anar al front. Esparreguera com altres poblacions del nostre país van patir molt les conseqüències de la guerra, les penúries, la divisió dels dos bàndols. Al gener de 1939 van entrar les tropes nacionals a la nostra vila. La nit d'abans molts esparreguerins havien marxat a l'exili. La nostra població va veure disminuïda la seva població en uns 400 habitants aproximadament. A partir d'aquesta època comença un període molt difícil i dur, tant a nivell econòmic com polític, social i cultural. Amb els anys s'anirà recuperant econòmicament amb la represa de la producció de la Colònia Sedó, la instal·lació de noves fàbriques i la creació dels polígons industrials cap els anys 60 i 70. Durant els anys 1960 es varen desenvolupar creixements urbanístics rellevants, com per exemple, la construcció d'edificacions a la Plana, la construcció de les conegudes "cases barates" (Font del Vidal) al 1958, etc. Però serà després de la inauguració de l'autovia l'any 1990, quan Esparreguera pateix un esclat demogràfic, i s'ampliaran barris com Can Rial, el Mas d'en Gall, Can Vinyals i se'n crearan de nous com el Castell i Can Comelles.
Santa Eulàlia d'Esparreguera és una església del municipi d'Esparreguera inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una nau, molt àmplia, capçada per un absis de planta heptagonal i coberta per una volta de creueria, els nervis de la qual recolzen sobre pilastres, d'estil clàssic, adossades. Les claus de volta presenten una ornamentació d'estil classicitzant. Entre els contraforts hi ha capelles laterals. Tant les portes nord i sud de l'església, com les de les sagristies, són renaixentistes, amb una estructura de columnes dòriques que sostenen sengles entaulaments. El campanar, que no fou acabat fins al 1636, és de secció poligonal i realitzat en estil barroc, tot esdevenint un autèntic mirador del Llobregat. Tot l'edifici és fet amb pedra, construït en un estil que estructuralment segueix la tradició del gòtic català encara que en l'ornamentació incorpora un llenguatge renaixentista i barroc.[1] La façana de ponent va ser decorada amb un mural de ceràmica d'Enric Serra entre 1950 i 1954.
Les Roques Blaves és un espai natural situat al municipi d'Esparreguera. Entre l'altiplà on es troba el municipi i l'altiplà de l'ermita del Puig, l'erosió de la riera de les roques blaves deixa al descobert unes formacions rocoses de color blau. L'espai és ideal per practicar excursionisme i btt. L'entrada de vehicles motoritzats està prohibida.
Amb Montserrat com a rerefons i als límits de la serra de Rubió, trobem aquest petit espai de paisatge típicament mediterrani. Els boscos de pi blanc i antics conreus d’olivera i garrofer embolcallen el principal valor d’aquesta reserva: el patrimoni geològic. Els Blaus conformen una escultura modelada per l’acció pausada, però intensa i persistent, de la natura. Un espectacle visual que s’enriqueix amb els canvis de llum al llarg del dia gràcies a uns afloraments de milonita únics a Catalunya. El topònim de Can Roca-els blaus té el seu origen a unes roques precisament d’aquest color. En aquesta zona hi ha un gran aflorament de materials argilosos amb còdols i blocs englobats, anomenats farina de falla. Ens trobem en el contacte entre la serralada Prelitoral i la depressió del Vallès-Penedès. La serralada Prelitoral, encara que més modesta, es va formar al mateix temps que els Pirineus, durant l’orogènesi alpina. Posteriorment (durant el Neògen), falles normals van tallar els relleus costaners formant fosses tectòniques i la costa actual. La peculiaritat geològica d’aquesta zona és que podem observar la rellevància d’una d’aquestes falles, la qual separa la serralada Prelitoral de la depressió del Vallès-Penedès. Aquesta falla ha triturat les roques, principalment pissarres, donant-les aquest aspecte i el color blavós. A més a més, aquest aflorament és excepcional perquè té un gruix superior als 300 metres i l’erosió, li ha donat unes formes espectaculars, conegudes com a càrcaves o bad-lands. Altres roques que hi afloren són pissarres i roques metamòrfiques del Paleozoic, gresos i argiles vermelles i calcàries del Triàsic. A la plana, els materials són o bé, sediments recents dels rius, o bé argiles i capes de gresos i conglomerats poc cimentats del Neògen. La seva excepcionalitat li val ser un dels Espais d’Interès Geològic declarats pel Departament de Medi Ambient i Habitatge (geozona 330) conjuntament amb altres afloraments de la zona de la Colònia Sedó, i en el proper aflorament de Ribes Blaves, a Olesa (geozona 329).
Resta prohibit acampar en tot l'espai. Barbacoes Poden utilitzar-se durant tot l'any. No cal demanar autorització expressa a l'Ajuntament d'Esparreguera. Resta prohibit arrencar vegetació de la zona per encendre el foc. És necessari portar el material combustible de casa. Un cop acabada la barbacoa, cal apagar les brases amb l'aigua de les aixetes instal·lades a l'espai. Resta prohibit encendre foc en qualsevol lloc fora de l'espai de les barbacoes. Per a la realització de focs dins el recinte de l'Església de Santa Maria del Puig, cal sol·licitar una autorització per fer foc, ja sigui a l'Ajuntament d'Esparreguera o bé al Cos d'Agents Rurals. Si les barbacoes són precintades pel Cos d'Agents Rurals per l'elevat risc d'incendi, aquestes no poden ser utilitzades. Deixalles Resta prohibit abandonar residus en tot l'espai del Pla del Puig, sota sanció entre 300 i 1.200 € (Ordenança núm. XX, del civisme i la convivència d'Esparreguera). És necessari que tots els usuaris del Pla del Puig s'enduguin les seves pròpies deixalles i les dipositin correctament en una àrea de contenidors del nucli urbà.
El Castell d'Esparreguera queda dins el municipi de Seva (Osona), en un enclavament, entre els municipis del Brull, Aiguafreda, Centelles i els Hostalets de Balenyà, vers el nord-est del terme municipal, vora el límit amb el de Centelles i a ponent de la urbanització del Muntanyà. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l'Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 364-M781. Queden alts murs del casal quadrat. Obra romànica del segle XII prop un mas fet sobre l'antiga capella del casal. La seva planta és rectangular, amb un muralla de tancament exterior, que s'adapta al perímetre del turó damunt del qual s'assenta. Es conserven en alçada variable les restes dels murs de tancament perimetrals, estructures interiors i la muralla de tancamenet exterior. La resta de murs i estructures es conserven al subsòl. El casal és format per una planta quadrangular de 14 m aproximats per cada costat. L'aparell dels murs és construït amb carrerons desbastats disposats en filades uniformes i regulars formant murs de gairebé un metre d'amplada. Les façanes contenen un seguit d'espitlleres a la planta baixa. Casa forta. Documentada el 1201.[1] L'any 1984 amb les fortes pluges s'ensorraren alguns dels fragments de parets de la casa forta. El terme de Seva és ja documentat el 904, quan Servand i la seva muller Guisila donaren a Sant Pere de Vic unes cases i unes terres situades al comtat d’Osona, al terme de Seva. El castell del Brull no aparegué com a tal fins al 1070, quan el vescomte d'Osona-Cardona, Ramon Folc, i la seva muller, la comtessa Ermessenda, encomanaren a Guillem Umbert de les Agudes el castell de Sant Martí amb la castlania. La primera notícia de la domus d'Esparreguera es produeix l'any 1201, quan Ramon d'Esparreguera jurà a Guillem I de Cardona i als seus que de la seva domus d'Esparreguera, que estava en el castell del Brull, no els faria cap mal; el vescomte, per la seva banda, es comprometia a defensar-lo sempre. Els Esparreguera seran substituïts posteriorment pels Vilanova, castlans menors del castell de Centelles De l'edifici antic resten unes importants ruïnes que van caient per manca de consolidació i que denoten la importància que tenia el casal residencial i a la vegada defensiu, bé que mai no fou un castell, com la veu popular hi ha atribuït. Actualment resta una part del mur de llevant i una part del mur nord ben lligat amb el de ponent que es manté fins al primir sostre. La planta del casal pròpiament dit és gairebé quadrada. Fa 14,97 x 14,35 m i és envoltada de muralles a les cares de llevant, de migjorn i de ponent, i un espadat de roca a tramuntana. L'aparell dels murs ha estat construït amb carreus desbastats, disposats en filades uniformes formant un mur de 94 cm de gruix. A l'interior s'observen en el mur de ponent un seguit de mènsules de pedra que suportarien les bigues i un forjat. També un portal i una finestra amb llindes de roure que es repeteix al mur de llevant. Des de l'exterior a la façana oest hi ha un seguit d'espitlleres molt juntes dels baixos del castell. D'altres espitlleres estan repartides a tot el llarg de la façana, algunes imperceptibles des de l'exterior però totes visibles des de l'interior. Es veuen bé les arrencades i els fonaments de les cares de llevant i tramuntana així com les muralles enderrocades dels voltants de les cares de llevant, migjorn i ponent. L'estructura interior del casal ens és avui desconeguda a causa de l'estat de les ruïnes, les quals només dibuixen el seu perímetre. Una completa campanya arqueològica permetria l'aclariment dels dubtes que planteja, com el de la seva cronologia, la qual, per l'estructura de l'aparell, podria ser situada dintre la segona meitat del segle XI.
L'església de Santa Maria del Puig o ermita del Puig és una obra del municipi d'Esparreguera inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una construcció romànica sobre un petit altiplà elevat sobre la vall del riu Llobregat. Edifici que s'aixeca sobre una terrassa a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat. És una església de planta de creu llatina amb una sola nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular. Té dues capelles laterals a manera de fals transsepte afegides amb posterioritat a l'obra romànica. Al creuer s'aixeca un cimbori de planta ovalada inscrit en un rectangle amb estructura de prisma octogonal a l'exterior, molt desfigurat degut al pes del campanar de torre que hi ha a sobre i que, almenys en la forma en què ens ha pervingut, és posterior a l'obra romànica. En l'edifici, que evidencia moltes reconstruccions, es pot reconèixer l'aprofitament de la paret nord, preromànica, feta amb reble i pedres, llosetes i grans còdols, alguns disposats en espiga, tot plegat embegut en un morter molt abundant. Interiorment ha estat folrada amb una paret romànica. L'absis, sense arcuacions, és d'obertura molt ampla i, en canvi, poc profunda, característica que, dins del romànic, indica una datació avançada. S'hi obren tres finestres, la central més gran, totes d'esplandit interior, la part exterior de les quals és formada per dos arcs i el seu ampit és inclinat. L'aparell d'aquest absis, de carreus mitjans i petits, és disposat amb molta regularitat. L'absis era decorat amb pintures, de les que només en resten alguns vestigis entre la paret romànica original d'obertura de l'absis i l'arc gòtic afegit. El 985, dins del terme del castell d'Esparreguera hi havia diverses parròquies. Així ho diu Guillem d'Esparreguera, quan lliura els seus castells a la seu de Vic. Per tant, ja aleshores deuria existir Santa Maria del Puig, que sembla que fou edificada pels voltants del segle X, i fou la parròquia del terme del castell fins que el 1612 fou beneïda una nova parròquia a la vila. En principi era coneguda com a "església de Santa Maria", quan encara no existia la de la vila. Durant els segles XI i XII hi ha diversos esments de deixes i llegats a l'església de "ipso Pugo", però sembla que en la majoria dels casos s'adreça al santuari occità de Nostra Dona del Puèg, a l'Alvèrnia, que aleshores era un important centre de pelegrinatge. Hom esmenta que Pere Sacosta, cavaller de Barcelona i dels castells d'Esparreguera, edificà el poble en el Pla al costat de l'actual ermita, dins dels termes de Sta. Maria del Puig, segons que consta en la petició adreçada al bisbe de Barcelona, l'any 1316. Esparreguera passaria, l'any 1351, al vassallatge de l'abat de Montserrat. Des del començament del segle XIV, quan una primitiva capella dedicada a Santa Eulàlia fou construïda a la pobla d'Esparreguera, l'antiga parròquia del Puig començà a declinar i, especialment, després dels terratrèmols del segle XV, que la deixaren molt malmesa. Després d'aquest terratrèmol es van fer ampliacions i reformes en el temple. A principis del segle XVII, l'any 1612, passa a ser depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia, però segueix mantenint activitat pròpia. El temple patí els efectes de la guerra civil (1936- 1939), i posteriorment Santa Maria del Puig resta abandonada fins que el 1945 Alfred Sedó, propietari de la colònia Sedó, creient que l'ermita li pertany inicia una restauració exterior, que abandona al saber que no n'és el propietari. És el 1982 quan es constitueix "Amics de Santa Maria del Puig" per fer-se càrrec de la restauració, manteniment i divulgació del monument. L'any 2002-2003 veren tenir lloc campanyes d'excavació a l'interior de l'absis en que deixarien "al descobert l'antiga paret d'una església preromànica amb un paviment associat molt important".
A gairebé totes les colònies industrials de Catalunya l'energia utilitzada era la produïda per la força de l'aigua del riu proper: la proximitat d'aquesta font d'energia esdevenia una de les seves principals causes de la seva localització. A la Colònia Sedó, la principal font d'energia era la força que proporcionava l'aigua del riu Llobregat que movia les diferents turbines que van instal·lar-se dins de la fàbrica. Abans, però, i originàriament, la fàbrica funcionava mitjançant una roda de calaixos la qual feia girar una gran politja amb cordes. Aquestes cordes anaven connectades a altres rodes més petites i aquestes a les màquines. Aquest sistema de transmissió de l'energia mecànica es coneix com a sistema d'embarrats. Ben aviat, però, es va substituir la roda de calaixos per una petita turbina que aprofitava molt millor tota la força de l'aigua, mantenint-se, però, els embarrats. Al llarg de la segona meitat del segle XIX la fàbrica anava creixent; per poder-la fer funcionar també creixia la demanda d'energia, ja que l'antiga resclosa de Broquetes esdevenia insuficient per a les dimensions de la fàbrica. Per aquest motiu, i també pel fet que el Llobregat no és pas un riu amb un cabal gaire gran d'aigua ni massa regular, l'energia hidràulica inicial haurà de completar-se amb la construcció d'una segona resclosa més amunt de la de Broquetes, la instal·lació d'una gran turbina i, també, de forma puntual, la utilització de l'energia del vapor. Aquesta nova resclosa va construir-se a l'engorjat del Cairat l'any 1878, a més de 4 km. riu amunt de la Colònia Sedó, juntament amb una primera central hidroelèctrica coneguda com a Peu de Presa. Per fer arribar l'aigua del Llobregat, recollida al Cairat, es va construir un canal soterrat i un aqüeducte de grans dimensions que acaba de forma parabòlica per tal d'aconseguir un desnivell de més de 30 metres d'alçada i la força suficient de l'aigua per poder moure les pales de la turbina Planas. Amb l'aigua sobrant, a través d'un complex tramat de dipòsits, canals i túnels soterrats, es feien moure altres petites turbines aconseguint una parcial autosuficiència energètica de la Colònia; a través d'aquest espectacular i complex sistema hidràulic que encara avui podem veure, s'arribava a aprofitar fins a l'última gota d'aigua del riu Llobregat.
La Colònia Sedó és una colònia tèxtil del riu Llobregat que es troba al terme d'Esparreguera (Baix Llobregat). Està formada per diverses naus, xemeneies, un aqüeducte, cases pels treballadors i una església amb escola. Són construccions senzilles i funcionals, de pedra i maó amb teulada a dues aigües. Les xemeneies conservades tenen diverses formes com una rectangular o altre helicoïdal. Es conserva la Turbina Planas de 1400 CV. L'edifici, inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, actualment acull el Museu de la Colònia Sedó. Tot el conjunt de la colònia obrera estava situat al costat mateix de la fàbrica i s'estructurava en blocs allargats d'habitatges de planta baixa i dos pisos que formaven set carrers paral·lels entre si. Al mig d'aquests carrers paral·lels hi havia l'església i, a banda i banda d'aquesta, les escoles. Entre les cases obreres i la fàbrica hi havia la casa de l'amo, amb un extens jardí i, en un altre extrem, la fonda, els safareigs i altres serveis. La majoria dels empleats de la Colònia Sedó que, inicialment, habitaven els pisos obrers eren originaris de petites poblacions i comarques de Barcelona i Tarragona, tot i que, de mica en mica, anà arribant gent de l'Aragó i, ja avançat el segle XX, d'Andalusia. Tots aquests obrers tenien en comú el seu origen rural i la formació de famílies força nombroses. En aquests pisos de menys de 60 metres quadrats hi vivien 6 persones de mitjana, però es donaven casos de fins a 10 i 11 persones. Aquesta limitació d'espai físic de l'habitatge obrer contrastava amb els grans salons de la casa de l'amo i, encara més, amb el gran espai destinat a jardí privat L'any 1846 va ser inaugurada per Miquel Puig i Catasús la primera fàbrica tèxtil amb el nom de Can Broquetes. A la colònia s'hi va fer el primer pont entre els municipis d'Esparreguera i Olesa de Montserrat, el qual va durar una setmana. Posteriorment s'hi va construir el pont de la Palanca, que va substituir una antiga barcassa que travessava el riu. Durant la Guerra Civil aquest pont penjant va ser l'únic que comunicava les dues poblacions. A la mort de Miquel Puig, l'any 1863, el substituirà el seu fill, Josep Puig i Llagostera, que iniciarà la construcció d'habitatges per als treballadors, ampliarà la fàbrica i projectarà diferents obres de desenvolupament i creixement (entre les quals, la famosa resclosa del Cairat) que no podrà portar a terme a causa de la seva mort prematura. Serà el seu administrador i substitut, Antoni Sedó i Pàmies, el que culminarà el procés de creixement i formació de la colònia industrial que portarà el seu nom, el que desenvoluparà tot el procés de producció tèxtil (filats, teixits i acabats) i el que especialitzarà l'empresa en la fabricació de teixits de cotó de pana. Al mateix temps, Antoni Sedó engrandirà la colònia obrera amb nous habitatges per als treballadors i les seves famílies, i amb la instal·lació de botigues, escoles, església, dispensari, cinema, casino, etc. Després de la Guerra Civil (1936-1939), s'arriba al màxim creixement de la colònia obrera. Va arribar a ser la colònia tèxtil més gran de Catalunya i d'Espanya, i la icona de les colònies del Llobregat. En el moment de màxima esplendor hi treballaven 2000 persones. S'inicien, però, els primers símptomes de crisi que s'incrementaran a partir del començament dels anys 1970; la greu crisi del sector tèxtil culminarà l'any 1980 amb el tancament de la fàbrica i la reducció progressiva de l'ocupació dels habitatges obrers. Actualment la Colònia Sedó s'ha convertit en un important polígon industrial on tenen cabuda diferents empreses i activitats industrials. A la part industrial de la colònia Sedó hi ha diverses empreses i el Museu de la Colònia Sedó, que forma part del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Actualment a la sala de la turbina es mostra la maqueta de la colònia on es presenta la seva història mitjançant un muntatge de llum i so. Dins el tub de conducció de l'aigua es projecta un audiovisual en tres dimensions. La visita es completa amb una explicació del sistema energètic que inclou el soterrani de la primera turbina.

Коментари

    You can or this trail