El Repetxó

El Repetxó

322

Entrava el sol per la finestra d'aquell menjador que amb les persianes abaixades tenia de fons la veu inconfusible, quasi mítica de l'enyorat Pedro González. Era el Juliol, i érem canalla. I no sabríem dir de quina manera ni com, aquelles allargassades figures damunt d'aquelles bicicletes, avui autèntiques relíquies, van començar a inocular-nos i a escampar aquest sagrat verí.

Duc "el dimoni dins jo" cantava Tomeu Penya, però des d'aleshores sabem del cert que de dimoni només n'hi ha un: en Claudio Chiapucci, d'acord demano disculpes, n'hi ha un altre: en Didi Senft. Que en Johnny Depp de pirata era una molt lamentable imitació d'en Marco Pantani. Que allò d'en Miguelón ho havíem d'assaborir perquè sempre arriba un Hautacam. Que el dolor és puntual, i que la glòria és eterna. I que en un país futbolero esdevindriem éssers estranys, residuals, quasi freaks. I potser per això secretament continuàvem estimant aquest esport malgrat saber-nos minoria.

Anys després des de València, una gorra del mític i malauradament desaparegut Euskaltel, tindria una trascendència impensable..

члан од октобар 2011

Претрага